L'astronauta i el tapet de la iaia (1r intercanvi)

Ja he consumat el primer intercanvi amb R: la caixa per a costura http://espaidintercanvidecoses.blogspot.com/2011/12/caixa-per-costura.html per aquest tapet i un astronauta de playmobil (pertany al seu fill, que ja s'ha fet gran).

R m'ha explicat que el tapet el va fer la seva àvia. La recorda amb devoció, era una senyora polida, sempre portava vestit jaqueta i si havia de sortir a escombrar el carrer ho feia amb les sabates posades, mai amb les sabatilles d'estar per casa. Feia labors, com aquest tapet de ganxet, i R en conserva diverses. Parla de la seva àvia amb estimació, s'aferra al seu record, als objectes fets per ella. M'explica que era magnífica fent ganxet i que ella, quan era petita, passava moltes tardes al seu costat, xerrant i pintant.

Molts records de les persones que ja no hi són resten en la nostra memòria, lligats íntimament als objectes que els van pertànyer. Les fotografies són una representació del passat, retalls que ens evoquen temps i espai, vivències. Però els objectes també representen persones, les personifiquen, també ens evoquen retalls d'un temps viscut. Tenen una càrrega més íntima perquè són “aquelles coses” que van estar estretament en contacte amb la persona que ja no hi és.

Aquest és el lligam material (i al mateix temps espiritual) que ens manté units als morts: els seus objectes i allò que ens evoquen. Objectes que ens permeten, en certa manera, ressuscitar els nostres éssers estimats durant una estona; creure'ns que encara són vius i que la mort és menys mort.

Arbre Nadal de tela

Mides aprox.: 54 x 50 x 50 cm

L'any passat vaig fer aquest arbre de tela, amb molt d'esperit nadalenc (i el vaig guarnir amb elements de feltre creats per mi mateixa que, d'altra banda, vull conservar).He decidit posar-lo en circulació perquè enguany n'he fet un altre de ben diferent. Hi ha una certa part de l'esperit que s'inclina cap a la renovació; s'acaba l'any i cal fer balanç, emprendre un nou projecte, un any és un nou projecte. Crec que cal renovar energies i fer-les circular.

Bosses

M'agraden les bosses, en general; fins i tot no resultaria arriscat afirmar que que en col·lecciono. Adquirir bosses és un costum que he intentat eradicar però no m'he n'he sortit. Quan adquireixo una bossa m'envaeix un plaer indescriptible. No sé d'on em ve aquesta mena de desig, potser la causa s'allotja a l'inconscient; potser la psicoanàlisi m'ajudaria a esbrinar-ho. El delit és degut a la combinació de novetat, disseny i funcionalitat. Globalment, crec que idealitzo la bossa com a complement que permet transportar objectes personals d'una lloc a un altre, com a continent.

Motxilla folk. Mides aprox. 32 x 31cm

Motxilla petita. Mides aprox. 30 x 24cm

Bossa BN flors. Mides aprox. 19 x 36 cm

Caixa per a costura

De vegades compro algun objecte perquè me n'enamoro, però els sentiments en vers la nova adquisició són efímers. Després, al cap d'un temps de donar-li ús, quan el començo a conèixer millor, no em satisfà, no m'hi avinc; no congeniem. Aquest és el cas de la capsa per a costura.

Aquest objecte, a priori, m'hauria de fer feliç; hauria de complir les meves expectatives. Però la nostra relació no funciona. Durant els primers mesos va anar força bé, però un bon dia em vaig adonar que no estàvem fets l'un per l'altre.

Click caminadora

Darrerament he comprat algunes figuretes de playmobil; envasades en sobres sorpresa, llestes per a muntar. Es tracta de personatges diversos, mascles i femelles: princesa, fada, jugador de futbol americà, noia caminadora d'hivern, etc.

Els clicks em transporten a la infantesa. Recordo que uns cosins segons em van traspassar unes quantes figuretes, ells ja no hi jugaven, començaven a fer-se grans. Aquells clicks eren pistolers. Quan anava a casa seva -de visita amb la meva àvia... ara recordo que la meva àvia em portava de visita tot sovint- hi jugava. Vaig emportar-me a casa, doncs, unes quantes figures masculines, uns quants homes; no n'hi havia cap de sencer, a un li faltava un braç, a un altre un peu o una mà. M'inventava històries. Els mancs, coixos i guerxos eren els dolents -que cruel-; recordo que un d'ells estava sencer, sa; era atractiu, portava bigoti: era l'heroi.

Al cap d'un temps el meu pare em va comprar una femella. Era una astronauta. El personatge no casava gaire amb les històries dels bandits, però la figureta en si -sense els complements pertinents- encaixava prou bé; la noia portava un vestit blau, curtet.

L'astronauta i l'heroi vivien junts en una casa gran, de dos o tres pisos -de caixes de fruita-; tenien un tractor de color verd, menjaven en botons, tenien roba de llit i de taula. Van tenir un parell de fills. Es bandits sempre raptaven l'astronauta i/o els fills.

No conservo cap d'aquelles figuretes, només un imaginari personal; potser és per això que m'agrada comprar-ne alguna de tat en tant als Encants o en alguna botiga de joguines. Potser algun dia compraré una astronauta.

Petjapapers

Vaig comprar aquest petjapapers als Encants. Buscava objectes a partir dels quals escriure històries. Un assassinat no premeditat, comès en un atac d'ira; un cop eficaç de bola al cap, la mà d'un traïdor envejós: el soci. O potser una executora, portava a terme una venjança consumada en un instant rabiós: la muller abnegada, cansada de suportar un marit infidel. O potser l'assassí era el lladre sorprès de matinada al despatx, intentant obrir la caixa forta; O el fill, desheretat definitivament degut a la seva conducta llibertina...

Potser només es tractava de pensar en la seva funció silenciosa, revestida de calma; en el seu pes sobre un munt de documents importants. No ho sé. No vaig escriure res i el petjapapers roman, des d'aleshores, en una lleixa, seriós i avorrit.